Plany de la mare

Vai parir un imbècil, un ingenu.
Jo el vai fer a les meues entranyes.
El vai parir en un món d’escurçons,
en un món de rates empestades i pudents.
Si pogués me’l tornaria a ficar dins,
l’empenyeria com un tampó cap a les entranyes,
com un farcit de carn cap a dins del pollastre.
Vai parir-lo, sí, però:
He de veure patir així aquest innocent?
He de veure com és maltractat pels porcs?
He de sentir com li diuen boig, els necis?
He de topar amb la rialleta nauseabunda
dels anormals que el jutgen?
Aquest idiota que va amb el cor a la mà
en un món ple de feres
és el meu fill. Sí, el meu fill.
Ah, la dona estèril, la que mai ha parit,
la que mai ha vist sortir un monstruós àngel
de les seves carns i venes!
La que mai sentirà el dolor de veure l’altre
regnant i aixafant el fill de la humanitat!!!
Demano que Ella em comprengui. Ell és un imbècil,
un ingenu, una bona persona, gairebé un orat.
Jo sóc la seva mare, si algú en té la culpa...
Carn meva... quina revolta no m’has fet... 

 Aquest és un del millors poemes que he llegit en el darrers anys,, es el crit d’una mare que veu com el seu fill es maltractat per la societat, una societat que es riu d’ell i el jutja sense motiu.En el primer vers la mare presenta a seu fill com un imbècil,i això és, una bona persona en un món de besties i caníbals, però un dia no hi haurà suficient carn per tots i llavors, és veurà qui realment podrà continuar sobrevivint en un mon que per ara ens condueix a la autodestrucció, tan se val, ningú ens trobarà a faltar, només som petites histories que acabaran sent oblidades per altres besties a les qui anomenarem fills.