Blogia
La vida secreta de les paraules

Joan Salvat Papasseit

Encara el Tram

ENCARA EL TRAM 

 Noia del tram, tens l'esguard en el llibre, 
i el full s'irisa 
  en veure's cobejat. 
I el cobrador s'intriga si giraràs el full: 
sols per veure't els ulls! 
Que les cames se't veuen 
   i la mitja és ben fina; 
   i tot el tram ets tu. 
Però els ulls no se't veuen. 
I la teva mà és clara 
que fa rosa el teu cos de tafetà vermell, 
 i el teu mocadoret ha tornat de bugada. 
Però els ulls no els sabem! 

I si jo ara baixés? -Mai no et sabria els ulls... 
Té, ara, ja he baixat! 

  Amb aquest poema, Joan Salvat Papasseit ens descriu una mirada d’estimació cap a algú desconegut.Ell va pel carrer i, de sobte es troba amb una noia que troba molt atractiva, la mira i ens la descriu , ens diu que esta llegint , l’autor no arriba a veure els seus ulls, uns ulls que ell imagina preciosos, però uns ulls que mai arribarà a veure, ja que per un moment ell va estimar a la noia, però potser no la torna a veure mai més.

TOT L'ENYOR DE DEMÀ

TOT L'ENYOR DE DEMÀ 

  Ara que estic al llit 
  malalt, 
  estic força content. 
-Demà m'aixecaré  potser, 
i heus aquí el que m'espera: 
Unes places lluentes de claror, 
i unes tanques amb flors 
   sota el sol, 
   sota la lluna al vespre; 
i la noia que porta la llet 
que té un capet lleuger 
i duu un davantalet 
  amb unes vores fetes de puntes de coixí, 
  i una riall fresca. 
I encara aquell vailet que cridarà el diari, 
i qui puja als tramvies 
   i els baixa 
   tot corrent. 
I el carter 
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa 
perquè no sé el secret 
   de les altres que porta. 
I també l'aeroplà 
que em fa aixecar el cap 
el mateix que em cridés una veu d'un terrat. 
I les dones del barri 
  matineres 
qui travessen de pressa en direcció al mercat 
amb sengles cistells grocs, 
i retornen 
 que sobreïxen les cols, 
i a vegades la carn, 
i d'un altre cireres vermelles. 
I després l'adroguer, 
que treu la torradora del cafè 
   i comença a rodar la maneta, 
i qui crida les noies 
i els hi diu: -Ja ho té tot? 
I les noies somriuen 
  amb un somriure clar, 
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta. 
I tota la quitxalla del veïnat 
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous 
i no anirà a l'escola. 
I els cavalls assenyats 
  i els carreters dormits 
sota la vela en punxa 
que dansa en el seguit de les roderes. 
I el vi que de tants dies no he begut.  I el pa, 
 posat a taula. 
I l'escudella rossa, 
  fumejant. 
I vosaltres   amics, 
perquè em vindreu a veure 
i ens mirarem feliços. 
Tot això bé m'espera 
   si m'aixeco 
   demà. 
Si no em puc aixecar 
   mai més, 
heus aquí el que m'espera: 
-Vosaltres restareu, 
per veure el bo que és tot: 
i la Vida 
i la Mort. 

Aquest és un dels pomes que ,mes m’ha agradat, el poeta esta al llit a causa de la seva malaltia, sap que potser demà no es podrà aixecar, ens transmet l’enyorança de tot allò que no podrà veure , coses a les que nosaltres no prestem la mes mínima atenció, petites accions o detalls que formen par d’un dia a dia, però és ara quan se sent morir que les recorda amb tristesa sabent que potser no les tornarà a veure més.Després de dir el que es pot trobar si s’aixeca demà, el poeta ens diu el que passarà si no es torna a despertar, si ell mora, no podrà conèixer que és la mort, però, en canvi els que estiguin contemplant el seu cos sense vida , podran mirar per la finestra i veure tot allò que ens espera quan sortim al carrer(la vida), i, a la vegada, ser conscients de la mort.