Blogia

La vida secreta de les paraules

L'art.

“Las obras de arte nacen siempre de quien ha afrontado el peligro, de quien ha ido hasta el extremo de la experiencia, hasta el punto que ningún humano puede rebasar. Cuanto más se ve, más propia, más personal, más única se hace una vida.

Amb aquesta frase,. Rilke afirma que per fer una obra d’art, cal arriscar-se, experimentar i arribar a conèixer els límits d’allò que vols transmetre.

Segon l’autor, només si l’artista arriba a experimentar all’¡o que vol expressar amb una obra d’art podrà realment arribar al públic, ja que l’art neix de la pròpia experiència de l’artista.

 

 

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

APAGA AQUESTS ULLS MEUS...


Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.

 

Hi ha molts poemes que expressen un fort sentiment amorós, però crec que aquest va més enllà, ja que planteja l’amor com una cosa integrada dins nostre i que encara que perdem els nostres sentits o extremitats el continuarem sentint, ja que el portem a la sang, podem dir que ens trobem un amor físic, com una substanciem, un record que ens acompanyarà sempre, perquè serà bombejat pel nostre cor i viatjarà per ell juntament amb la sang.

 

 

 

Francesc Macià proclama la República Catalana•

Francesc Macià proclama la República Catalana•

Plaça de Sant Jaume, Barcelona · 14 abril de 1931


Catalans : 

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica. 

D’acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat. 

En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida. 

Tot aquell, doncs, que pertorbi l’ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria. 

Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l’ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre. 

En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d’Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l’emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional. 

Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya. 

Barcelona, 14 d’abril de 1931. 

El President 
FRANCESC MACIÀ 

De la monarquia a la República

De la monarquia a la República

Les causes principals que van provocar l’ instauració d’un règim republicà van ser principalment l’esgotament del sistema polític de la Restauració i la incapacitat per part de la monarquia per assumir els seus errors durant la dictadura.

La segona república va arribar al poder l’abril de 1931, provocada per la caiguda de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera(29 de gener de 1930), pel que fa a l’estat de la monarquia, Alfons XIIi era considerat el símbol de la repressió per part de la classe obrera y, la classe mitjana no perdonava els set anys de dictadura.

Durant l’estiu del 1930, es va produir un pacte d’unió entre diversos sectors del nou republicanisme, conegut com “pacto de San Sebastián”, clau en el pas de la monarquia a la república.

La proclamació de la república va ser acollida amb eufòria per part de la majoria de la població, ja que per la gran majoria de ciutadans, la república representava l’esperança d’una nova Espanya moderna i més justa.

Durant la proclamació de la república Alfons XIII abandonà palau rumb a un exili voluntari, la república quedà instaurada immediatament, el primer cap de la república va ser Alcalá Zamora que va formar juntament amb altres membres republicans(Miguel Maura, Fernando de los Ríos, Manuel Azaña..)el nou govern de la republica.

Pel que fa a Catalunya, els partits polítics republicans d’Espanya es posaren d’acord en un disseny global per a l’imminent canvi de règim que incloïa l’autonomia política de Catalunya dins l’esperada República. Arran de les eleccions municipals de 12 d’abril de 1931, que determinaren la caiguda de la monarquia, Francesc Macià, líder d’Esquerra Republicana de Catalunya proclamà de manera unilateral «la república catalana » que va tenir com a president Francesc Macià.

En l’obra Ramona Adéu, podem observar la reacció de la Mundeta Àvia devent la proclamació de la república, es tracta d’una reacció de por, segurament provocada per una gran inseguretat i incertesa, ja que no sabien exactament que és el que podria arribar a succeir però de cap de les maneres podien imaginar l’esclat d’una guerra civil.

 

Comentari de l'article

Amb aquest article, l’autor vol mostrar la crisis per la que està passant el teatre català, però per altra banda també analitza d’una manera força crítica una de les principals causes d’aquesta crisi (la industria cinematogràfica americana)

Durant la lectura d’aquest article, ens trobem amb varies idees i opinions  de l’autor respecta a l’actual situació del teatre.

L’autor comença plantejant unes preguntes retòr¡ques que fan referència a la desaparició del teatre català, també afirma que parlar de teatre català, equival a parlar d’un sol autor:Segarra.

A partir d’aquí, l’article se centra en el tema que a l’autor més  li preocupa (els problemes que està causant la industria del cinema), que segons l’autor fa que la gent vagi cada vegada menys al teatre, també posa en dubte el criteri dels espectadors (a qui ell anomena massa), segons ell, tot be marcat per la industria de Hollywood, per tant, es la industria que marca el nostre criteri i qui ens diu el que hem de veure, és la industria qui marca els dogmes a l’hora de crear imatges sense contingut ni missatge que la gent consumeix com si es tractes d’un plat de menjar precuinat, imatges procedents d’un cinema on el més important és el nombre d’espectadors i no la qualitat de dels seus fotogrames.

Fragment autobiogràgic

Dolors Miquel


Vaig néixer a la ciutat de Lleida l’any 1960, en un entorn idíl.lic i d’una gran felicitat. Als 6 anys, gairebé al mateix temps que era expulsada d’aquest paradís, vaig descobrir el paradís de l’escriptura: recordo perfectament el primer text que vaig escriure i l’efecte que produïren les paraules sobre mi.
La meva família era un lloc on l’art i la cultura eren completament inexistents i on no tenien ni cabuda ni importància ni llibres, ni discos, ni pintura, ni teatre, ni cine, ni folklore, ni dansa.., ni res que s’hi assemblés. Aquest fet va ser trascendental per a la meva escriptura i va marcar aquesta desviació insòlita que patien en mi l’anar de les generacions de la carn. D’aquests moviments subtils han nascut , entre d'altres moltes coses,
tots els meus llibres.

Plany de la mare

Vai parir un imbècil, un ingenu.
Jo el vai fer a les meues entranyes.
El vai parir en un món d’escurçons,
en un món de rates empestades i pudents.
Si pogués me’l tornaria a ficar dins,
l’empenyeria com un tampó cap a les entranyes,
com un farcit de carn cap a dins del pollastre.
Vai parir-lo, sí, però:
He de veure patir així aquest innocent?
He de veure com és maltractat pels porcs?
He de sentir com li diuen boig, els necis?
He de topar amb la rialleta nauseabunda
dels anormals que el jutgen?
Aquest idiota que va amb el cor a la mà
en un món ple de feres
és el meu fill. Sí, el meu fill.
Ah, la dona estèril, la que mai ha parit,
la que mai ha vist sortir un monstruós àngel
de les seves carns i venes!
La que mai sentirà el dolor de veure l’altre
regnant i aixafant el fill de la humanitat!!!
Demano que Ella em comprengui. Ell és un imbècil,
un ingenu, una bona persona, gairebé un orat.
Jo sóc la seva mare, si algú en té la culpa...
Carn meva... quina revolta no m’has fet...
 

 Aquest és un del millors poemes que he llegit en el darrers anys,, es el crit d’una mare que veu com el seu fill es maltractat per la societat, una societat que es riu d’ell i el jutja sense motiu.En el primer vers la mare presenta a seu fill com un imbècil,i això és, una bona persona en un món de besties i caníbals, però un dia no hi haurà suficient carn per tots i llavors, és veurà qui realment podrà continuar sobrevivint en un mon que per ara ens condueix a la autodestrucció, tan se val, ningú ens trobarà a faltar, només som petites histories que acabaran sent oblidades per altres besties a les qui anomenarem fills.

Set poemes per:::

4

 Si estic estona amb tu
quedo reduït a tan poca cosa i a tan
poquíssima cosa
i em faig tan fluix
que esdevinc res, un punt, un quasi re,
i sols em queda o ja sols sóc
la pura essència
                                la pura essència meva
i és com si fos pecat
                                esser tan poc, tan pur, tan poca cosa,
és com si fos pecat
                                esser tan poc, tan pur i quasi em sembla que ni m'atreviria
-com si estigués mal fet-
que no m'atreviré
a complir
el teu encàrrec
de vés a la bodega amb la botella buida
i digues que te l'omplin de vi blanc
i el taverner me diu que en té del de vuitanta,
del de noranta i de cent -Doncs posi'm el de cent, no? I pim pim pim me'l posa, el pago,
surto al carrer
vinc cap a tu
ja tinc el vi
sóc poderós.

  No he triat aquest poema pel seu missatge, sino perquè he trobat molt interesant el ritme que el poeta li dona.

Un ritme que ve marcat per les paraules(la majoria d’elles amb un nombre poc elevat de síl·labes), de tal manera que, a mida que vas llegint el poema, les paraules et marquen el ritme d’aquest.

 Un clar exemple d’això el trobem a l’ultima part, una part que es compon de versos molt curts que indiquen accions molt directes i que fan que, a l’hora de ser recitat, es vegi un canvi de ritme respecte a les parts anteriors del poema.

Enric Casases

Enric Casases

Barcelona, 1951.  Poeta, rapsode, traductor; sempre ha recitat els seus poemes i d'altres la seva és una poesia molt fònica, molt de sons, molt per ésser recitada.  Ha viscut a A Barcelona, a l'Escala, a Tenerife, a Montpeller, a Nottingham, a Llumessanes (prop de Maó, a Menorca), a Berlín (1994 a 1997) i a Barcelona.  Ha treballat en tasques editorials i ha traduït, entre d'altres, Arthur Conan Doyle, Stevenson, Gérard de Nerval, William Blake.    El 1973 publica sense nom La bragueta encallada. Escriu molt, però no és fins al 1991 en què publica per segona vegada La cosa aquella que entra en els circuits comercials. A partir d'aleshores publica regularment i obté el Carles Riba 95 per Calç, l'Ausiàs March 96 per D'equivocar-se així, el Ciutat de Palma 98 per Plaça Raspall... Ha estat traduït al castellà, a l'italià i a l'alemany.

Autopsicofrafia

El poeta es un fingidor.
Finge tan completamente
Que hasta finge que es dolor
El dolor que de veras siente.

Y quienes leen lo que escribe,
Sienten, en el dolor leído,
No los dos que el poeta vive
Sino aquél que no han tenido.

Y así va por su camino,
Distrayendo a la razón,
Ese tren sin real destino
Que se llama corazón

   Aquest poema ens intenta(i ho fa)descriure el fet de plasmar els teus sentiments en un poema i com el lector rep aquests sentiments.El poeta intenta transmetre un sentiment de dolor(o qualsevol altre sentiment) però, d’alguna manera fingeix aquest sentiment , segons el poema fingeix que el dolor que de veritat esta sentint és real i, el lector, en llegar el poema pot arribar a sentir el dolor del poeta, un dolor que potser no sentirà mai, però un dolor que es veu reflectit en un poema i que , el lector acabarà fent seu.

Amor es lo esencial

Amor es lo esencial.
Sexo, mero accidente.
Puede ser igual
O diferente.
El hombre no es un animal:
Es carne inteligente,
Aunque algunas veces enferma.

  Aquest poema reivindica l’amor com a una cosa especial en les relacions de parella, ja que amb aquest poema, l’autor diu que el sexe es simplement un accident, que no te importància, ja que afirma que l’home és un ésser intel·ligent i que, per tant ha de veure algun valorar alguna altra cosa en les seves relacions  a part del sexe.  Però també es veritat que el sexe és una part important de les relacions de parella, sense sexe, es perd la possibilitat de sentir plaer amb la persona que estimés, però, tota relació comença amb un sentiment d’amor, el sexe ve desprès.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Fernando Pesoa

Fernando Pesoa

va ser un poeta i escriptor portuguès.És considerat un dels majors poetes de llengua portuguesa. El crític literari Harold Bloom el va considerar, al costat de Pablo Neruda, el poeta més representatiu del segle XX. Per haver viscut la major part de la seva joventut a Sud-Africa, l'anglès també té un destacat paper en la seva vida, amb Pessoa traduint, escrivint, treballant i estudiant l'idioma. Va tenir una vida discreta, en la qual es dedicà al periodisme, a la publicitat, al comerç i principalment, a la literatura, on es desdoblà en diverses personalitats conegudes com heterònims. La figura enigmàtica en la qual es tornà, movimenta gran part dels estudis sobre la seva vida i obra, a rel del fet que és un dels majors autors de l'heteronímia.

UNA VACA AMB UN VEDELLET EN BRAÇOS

UNA VACA AMB UN VEDELLET EN BRAÇOS

  Non non, vine, son! Dorm, petit, la mare et bressa, cal que creixis ben de pressa; fes-te fort per a la mort! Seràs brau o de pau? Seràs carn d'escorxador o màrtir nacional? Tant se val! Per un bou tot és prou. Ara els somnis, vedelló. Non non, vine, son!   En aquest poema, l’autor ens mostra com veu el futur del seu vedell una vaca. Potser a simple vista pot semblar un poema simple i sense sentit, però, a mida que l’anem llegint veiem les poques expectatives de vida que te un vedell quant tan sols acaba de néixer, pot ser o carn d’escorxador o màrtir nacional, es a dir: O acabarà mort per que nosaltres ens el pugem menjar, o serà executat en mig d’una plaça de torus, entre crits de gent fent del patiment un simple espectacle. Perdó, és una festa nacional, com se’m pot haver oblidat que aquí, agafem un animal, el destrossem i, tornem a casa desprès d’haver estat testimonis d’una masacre (masacre no, festa).Així dons comenceu la festa sense mi, jo avui hem quedo a casa. 

Cançó explícita

Cançó explícita

Tant el llibre com la rosa,
tant la lluna com el sol.
Les albades amb alosa
o les nits amb rossinyol.
Tant l'amada, que no gosa,
com l'amant, que tot ho vol.
Tant la casa com la llosa
per' tu sol...

Vindrà temps que et farà nosa
o et serà de poc consol
qualsevol, qualsevol cosa,
qualsevol.

  Amb aquest poema, l’autor ens diu que tot el que ens envolta i tot el que ara tant estimem i ens ha costat tant aconseguir, ens acabarà molestant algun dia.

D’aquesta manera, podem percebre en aquest poema, un aire força pessimista.

Per altre banda, crec que també ens convida a valorar tot allò que tenim i, a la vegada reflexionar sobre si realment ens aporta alguna cosa o es inútil.

Mot rera mot

MOT RERA MOT

 Quan feia, ric d'infància, a clar de nit,
mentre la gent dormia ja, el pessebre,
amb palpadores mans de cec, absort,
posava tous de molsa humida als junts
dels suros nets i veia clar paisatge.

Ara que intento, vell i pobre, fer,
desconhortat, nit closa ja, el poema,
bròfec, nuós, amb mans tremolejants,
poso llacunes de silenci trist,
mot rera mot, i miro la tenebra.

  Un dels aspectes que reflecteix aquest poema és el pas del temps, i com el temps afecta la nostra manera de pensar, de fer les coses i de veure el món.

A la primera estrofa, podem veure clarament la imatge d’un nen petit, innocent i jove que es lleva durant la nit per fer el pessebre sense despertar als qui domen, en aquest nen podem percebre la joventut, les ganes de viure i una visió clarament positiva de tot el que l’envolta.

En la segona estrofa, el temps ha passat,i, amb ell s’ha emportat la innocència i trobem a un poeta vell, cansat, que en mig de la nit intenta fer un poema, un poema marcat pel silenci i la tristesa, per fer aquest poema el poeta contempla la tenebra, una tenebra que només pot amagar una a cosa(la mort), Una mort que cada vegada veu més a prop d’ell i que no té més remei que esperar-la, mentre mot rera mot escriu el que pot ser l’últim poema.

Encara el Tram

ENCARA EL TRAM 

 Noia del tram, tens l'esguard en el llibre, 
i el full s'irisa 
  en veure's cobejat. 
I el cobrador s'intriga si giraràs el full: 
sols per veure't els ulls! 
Que les cames se't veuen 
   i la mitja és ben fina; 
   i tot el tram ets tu. 
Però els ulls no se't veuen. 
I la teva mà és clara 
que fa rosa el teu cos de tafetà vermell, 
 i el teu mocadoret ha tornat de bugada. 
Però els ulls no els sabem! 

I si jo ara baixés? -Mai no et sabria els ulls... 
Té, ara, ja he baixat! 

  Amb aquest poema, Joan Salvat Papasseit ens descriu una mirada d’estimació cap a algú desconegut.Ell va pel carrer i, de sobte es troba amb una noia que troba molt atractiva, la mira i ens la descriu , ens diu que esta llegint , l’autor no arriba a veure els seus ulls, uns ulls que ell imagina preciosos, però uns ulls que mai arribarà a veure, ja que per un moment ell va estimar a la noia, però potser no la torna a veure mai més.

TOT L'ENYOR DE DEMÀ

TOT L'ENYOR DE DEMÀ 

  Ara que estic al llit 
  malalt, 
  estic força content. 
-Demà m'aixecaré  potser, 
i heus aquí el que m'espera: 
Unes places lluentes de claror, 
i unes tanques amb flors 
   sota el sol, 
   sota la lluna al vespre; 
i la noia que porta la llet 
que té un capet lleuger 
i duu un davantalet 
  amb unes vores fetes de puntes de coixí, 
  i una riall fresca. 
I encara aquell vailet que cridarà el diari, 
i qui puja als tramvies 
   i els baixa 
   tot corrent. 
I el carter 
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa 
perquè no sé el secret 
   de les altres que porta. 
I també l'aeroplà 
que em fa aixecar el cap 
el mateix que em cridés una veu d'un terrat. 
I les dones del barri 
  matineres 
qui travessen de pressa en direcció al mercat 
amb sengles cistells grocs, 
i retornen 
 que sobreïxen les cols, 
i a vegades la carn, 
i d'un altre cireres vermelles. 
I després l'adroguer, 
que treu la torradora del cafè 
   i comença a rodar la maneta, 
i qui crida les noies 
i els hi diu: -Ja ho té tot? 
I les noies somriuen 
  amb un somriure clar, 
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta. 
I tota la quitxalla del veïnat 
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous 
i no anirà a l'escola. 
I els cavalls assenyats 
  i els carreters dormits 
sota la vela en punxa 
que dansa en el seguit de les roderes. 
I el vi que de tants dies no he begut.  I el pa, 
 posat a taula. 
I l'escudella rossa, 
  fumejant. 
I vosaltres   amics, 
perquè em vindreu a veure 
i ens mirarem feliços. 
Tot això bé m'espera 
   si m'aixeco 
   demà. 
Si no em puc aixecar 
   mai més, 
heus aquí el que m'espera: 
-Vosaltres restareu, 
per veure el bo que és tot: 
i la Vida 
i la Mort. 

Aquest és un dels pomes que ,mes m’ha agradat, el poeta esta al llit a causa de la seva malaltia, sap que potser demà no es podrà aixecar, ens transmet l’enyorança de tot allò que no podrà veure , coses a les que nosaltres no prestem la mes mínima atenció, petites accions o detalls que formen par d’un dia a dia, però és ara quan se sent morir que les recorda amb tristesa sabent que potser no les tornarà a veure més.Després de dir el que es pot trobar si s’aixeca demà, el poeta ens diu el que passarà si no es torna a despertar, si ell mora, no podrà conèixer que és la mort, però, en canvi els que estiguin contemplant el seu cos sense vida , podran mirar per la finestra i veure tot allò que ens espera quan sortim al carrer(la vida), i, a la vegada, ser conscients de la mort. 

Per preservar la veu

Uns dies passen
més lentament que els altres.
Són fugacíssims
aquells que em véns a veure;
els altres mai no acaben.  

Amb aquest poema, l’autor expressa una idea simple però a la vegada preciosa i sincera.

El poeta li diu a la seva dona que els dies que passa amb ella es fan curts i passen molt ràpid, però en canvi els dies que esta sol,sense ella al seu costat son dies buits on les hores passen lentament.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

L'elionor

L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden 
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l'estimava,
l?Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria 
pas sabut dir d'on li venien 
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia 
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor", i "bones tardes".

Aquest poema ens mostra  un fragment de la vida d’una noia que comença a treballar als catorze anys, veiem que arriba un moment que la noia té ganes de plorar i sentiment de solitud.Les dones li asseguren que si es casa i te fills, aquest sentiment li fugirà, ella, es deixa aconsellar,es casa,i te una filla que comença a treballar a la mateixa edat que la mare.

M`ha cridat la atenció com el poeta fa servir els mateixos versos per descriure a la filla, dona una sensació de poema inacabat.

Ja que ens dona a entendre que l’elionor  te a la filla per deixar de tenir aquella sensació de tristor, però a la vegada, la seva filla també la tindrà i, així veiem com la vida de mare i fila segueixen un mateix camí, un camí que les  portarà cap al matrimoni i cap al naixement d’un altre filla.

   

Temps d'interluni.


El silenci també és un atzucac
i també es diu amb silenci.

          Potser

cap gest no és tan clar i tan transparent

com tu pensaves, i ara sents l'ofec

de tants gestos sobrers.

      Potser el costum

t'ha convertit en aquest personatge

hieràtic i solemne que malviu

entre la por terrible a veure's nu

i el terrible desig de despullar-se.

Aquest poema, reivindica la importància del silenci,ens diu que, a vegades un silenci pot arribar a ser més clar i transparent que un munt de gestos innecessaris.

 El poema es dirigeix a algú que te la gran necessitat de despullar-se, de saber realment qui és, però a la vegada té por a veure's nu.

Per altre banda crec que l'autor(que estava lligat a una cadira de rodes i veia com dia a dia, el seu cos responia pitjor i la malaltia el debilitava lentament , i ell només tenia una opció, resignar-se a viure aquella vida tan difícil).

Potser l'autor té la necessitat de despullar-se, de sentir l'amor i l'escalfor d'un cos nu al seu costat, però  a la vegada té por de veure el seu cos nu, un cos que la malaltia ha anat lentament canviant i desfigurant a la seva pròpia elecció, una elecció en la que ningú prenia part.

 

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres